Jo estava preparat per una altra cosa. Estava fent-me a la idea, des de fa ja uns quants anys, que el primer familiar proper que se’m moriria seria l’avi Gabriel. Un home genial, de més de noranta anys, amb una ment clara, lúcida i oberta, però amb un cos, que tot i que està lliure de moltes malalties, ja comença a respondre malament, pel pes dels anys. No sé per què ell, pobret, però amb ell ja m’havia fet a la idea.
L’avi Gabriel sempre em demana, juntament amb l’àvia Lolita, que em casi aviat amb la Sonia, que ho volen veure abans de morir. Cada vegada que ens veiem i xerrem una estona, s’entreguen amb tot el cor, assaborint cada moment i cada matís d’aquella estona que estan compartint amb el seu nét –no fos cas que sigui la darrera vegada que el tinguem tant aprop, deuen pensar.
Per tot això, jo m’havia fet ja a la idea que un dia perdré els meus avis Mir (per part de mare), que en un moment donat ja no hi seran, que els trobaré a faltar. Dels avis Mir, jo ja estava preparat per tot.
Però la vida m’ha sorprès, a mi i a tota la família Guillot, donant-li un càncer inesperat a l’avi Carlos. El pare del meu pare. Jove amb 78 anys, amb una salut, fins ara, de ferro i unes perspectives que, com a mínim, apuntaven a que no només veurien el dia del meu casament, sinó que també serien testimonis del naixement d’algun besnet. Ara resulta, se suposa, que l’avi Carlos només disposa d’uns mesos de vida i a nosaltres, la seva família, ens queden, se suposa, també uns mesos per gaudir, tot el que poguem d’ell, per passar les màximes estones amb ell i amb l’àvia i sobretot d’intentar recollir tot el que ell ens ha deixat sembrat en aquest món. Per aprendre tot el que poguem d’un home amb una vida espiritual molt rica, i que a través de l’amor i amb la gràcia de Déu ha fet una família fantàstica.
Quan l’avi va saber la notícia de la seva malaltia, la reacció va ser exemplar. Tot i el patiment i la por interiors, no va deixar que els que el rodejaven se sentissin malament. Ha transmès en tot moment un optimisme increible, i fins i tot, sentit de l’humor. Es nota que està preparat per la mort. Es pot veure, que sent a Déu a prop, molt a prop, dins seu. Ara que ja sent la seva crida, no deixa de repetir que se sent un afortunat, un premiat per la vida. Se sent afortunat per tenir Fe en Déu, que és el més important que hi ha. Qui l’ha creat i qui més l’estima. Se sent un afortunat de la família que té.
Avui (07/01/2012) l’he anat a veure a la clínica. Resava per poder passar una estona amb ell a soles, volia sentir-lo parlar de la vida, poder mantenir la que potser ha estat la primera i tant de bo no la darrera conversa seriosa i adulta que he mantingut amb ell en la meva vida. Tot el que m’ha dit en la foscor d’aquella habitació m’ha remogut el cor i m’ha donat una força i una esperança que no havia sentit mai. Tindré la sort de morir acompanyat. No saps la quantitat de gent que, pobra, mor desatesa, i si l’atenen mor sola. A l’Àfrica per exemple, fruit de l’egoisme de les persones, que només els interessen els diners, molta gent mor sense res. El més important no són els diners, de veritat, ha dit. Sóc conscient que en tot hi ha Déu. Que Ell ho disposa tot, que no podríem moure ni un cabell del nostre cos si no fos perquè Ell ho vol així. Ara tinc això a dins que em vol matar, però és que fins a la última cèl·lula dolenta que tinc a dins del cos, allà hi ha Déu.
El meu avi, tinc entès, va conèixer la Fe quan era més adult que nen. Es va convertir, i com sempre ha estat un home inquiet, amb ganes de saber i d’aprendre cada dia, no ha parat de llegir llibres, de parlar amb gent, de visitar mossens, per poder parlar i seguir aprenent. Ha viscut la Fe i l’amor de Déu des de dins, amb una passió i una senzillesa enormes. Ha sigut conscient, que el més important que pot viure a la vida no té res a veure amb els diners. Té a veure amb l’Amor. L’única cosa que els deixo als meus fills és la formació. Aquesta formació cristiana, que els ha donat una integritat moral que els ajudarà molt, m’ha explicat orgullós.
Tota la estona que he passat amb ell en aquella habitació l’hem dedicat a parlar de Déu. De com Ell ens ho dóna tot i ens estima sense exigir-nos després que aquest Amor sigui correspost. Déu crida als més inútils, no vol als millors. Sinó hagués anat al Sanedrí a buscar els Apòstols. En canvi va escollir dotze nois amb vicis, amb mal caràcter, però amb amor. I mira tot el que van aconseguir. Van arribar a donar la vida de moltes maneres diferents abans que negar tot el que havien vist.
Crec que t’estic fotent un sermó insuportable, però espero que t’hagi servit, m’ha dit, sense adonar-se’n que jo estava disfrutant potser com mai ho havia fet abans. Conscient de l’emotivitat del moment, i de la meva necessitat de sentir-lo, m’ha dedicat una estona llarga. S’acabava de despertar i no es trobava massa bé i ha fet un gran esforç en transmetre’m totes les idees possibles, les que a ell li han servit i que l’han acompanyat fins avui, perquè jo tingui l’oportunitat de viure com ell ha viscut i com ell ha estat tant feliç.
Ha estat una conversa senzillament genial. He viscut una experiència fantàstica. L’avi m’ha dedicat una bona estona i s’ha assegurat que la única idea amb la que havia de sortir de l’hospital era Estima a Déu, resa, i viu estimant a tothom.
Avui quan parlava l’avi també, crec que parlava Déu.
Marc Guillot